L'amor i son record que de la gent
i del lloc i del temps em feien lliure,
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges;
jo els doní comiat -tot passa i mor-,
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
i del lloc i del temps em feien lliure,
màgicament poblaren el meu viure
amb belles lluïssors d'or i d'argent.
Un cap-al-tard vingué desfent miratges;
jo els doní comiat -tot passa i mor-,
i fiu engrunes mig a contracor
una petxina de llunyanes platges.
Maria Antònia Salvà
Palma, 1869 - Llucmajor, 1958
 |
| Fotografía Lulu·Pujols |
Em plau tancar les portes del passat
al rosec sospirós de l'enyorança,
obrint el cor al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat a bat.
al rosec sospirós de l'enyorança,
obrint el cor al sol de l'esperança,
a l'oreig eternal de bat a bat.
Drecera amunt, té el senderó que em guia
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
som si fruís del món la primeria.
floretines i rou cada matí,
que els ulls meravellats em fan obrir
som si fruís del món la primeria.
L'amplària de cel que m'encisà
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlen d'un joiós demà.
s'eixampla fins a fer-se indefinida;
cada nou jorn enlaira un poc ma vida
i tots em parlen d'un joiós demà.
Sé que en xuclar la terra ma llangor
l'esperit immortal restarà lliure,
i amoroseix mos llavis el somriure
d'una mai estrafeta serenor.
l'esperit immortal restarà lliure,
i amoroseix mos llavis el somriure
d'una mai estrafeta serenor.
Res de quant estimí no m'és absent;
tot quant al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!
tot quant al món m'ha fet bona escomesa,
es revesteix per mi de jovenesa
al sol auguri del recobrament.
Oh joia del ponent!
Maria Antònia Salvà
Palma, 1869 - Llucmajor, 1958
 |
| Fotografía Lulu·Pujols |
Decau el jorn. Un nuvolat compacte
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.
sobre el cel de llevant, àvidament
assedegat del sol que fuig, intacte,
esdevé roig com un fornàs ardent.
A poc a poc es va apagant l'ardència
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.
i el núvol resta lívid sobre el camp;
immòbil i amb sobtada refulgència,
de ses entranyes emergeix el llamp.
Maria Antònia Salvà
Palma, 1869 - Llucmajor, 1958
 |
| Fotografía Lulu·Pujols |
No hay comentarios:
Publicar un comentario