Lourdes Pujols: MAS DEL SEGLE XVIII.

5 de abril de 2017

MAS DEL SEGLE XVIII.

Em costa imaginar-te absent per sempre.Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;

em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.

Te'm fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res

no ens és propici.

Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre

la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre.

Miquel Martí i Pol