11 de abril de 2026

UN OS UNA TECLA I UN BATEC


-, Sents el meu cor?
-, Si, tot el temps



Tots tres sabíem que podia ser un moment únic, aquell edifici en pocs dies deixaria de ser el que havia sigut, érem uns privilegiats en poder entrar i que per les seves dimensions també seria una exploració intensa i difícil d'oblidar.


Travessant el gran portal de columnes de pedra i amb els seus porticons de fusta, davant nostre es va obrir una preciosa escalinata de pedra i marbre blanc, aquesta presidida per una gran estàtua d'un os, sí un os tallat en pedra! Tota aquella meravellosa escena era il·luminada per una llum zenital, intuíem que aquest regal provenia d'una claraboia.

Els nostres cors bategaven amb força per l'emoció que ens envoltava, per la passió del desconegut, era el que ens feia sentir l'Urbex, els seus màgics moments. Clarament, aquella primera trobada superava totes les nostres expectatives, i deixant-nos abraçar per la penombra i el silenci, ens vam apropar cap al majestuós Os.

Abans d'arribar al peu d'escala, una llum lateral ens va fer girar per clavar les nostres mirades cap a una preciosa porta, tota envidrada i forjada en ferro, una nova escena, una nova història que se'ns presentava. La gran sala buida, només al fons de tot i arran de paret hi havia un vell piano tot custodiat per una bonica cadira, tots dos allà, deixant-se acariciar per la llum natural que deixava passar una finestra, aquesta donava el que semblava un celobert.

En pocs minuts, la segona troballa i sense haver paït la primera! Déu meu, quina jornada ens esperava i tot just acabaven de començar! Com sempre i en silenci, cadascun amb els seus pensaments, ens vam deixar anar i conquistar per les emocions que ens feia sentir tot el que ens envoltava.


Sempre m'ha semblat una barreja d'elegància, una cosa solemne i amb una gran profunditat emocional. Una presència física harmònicament polida, i molt, molt imponent, un símbol de sofisticació, de cultura.

Aquelles tecles desgastades i engroguides del vell piano se’m mostraven amb una bellesa absoluta, com tot podia persistir durant el temps i fins i tot deixant petjades molt profundes, on algunes persones  possiblement veurien un abandonament d’alguna cosa vella, <Sin más>, i com per a mi era sentir la memòria que respirava inundant aquell espai, el pas del temps era la prova que ens deia que en el desgastat i en l’imperfecte, com ara aquelles tecles, passava igual en les persones, dins d'elles sempre hi havia una gran bellesa per a explorar.

No era gens difícil imaginar totes les mans que havien pogut tocar aquell eban i ivori, i mentres el meu cervell viatjava a la vegada anava murmurant suaument la melodia de “Piano Man”. Em vaig endinsar sense a-donar-me en la història d'aquella  cançó d'en Billy Joel. Aquella història de vida d'un home que toca el piano per a sobreviure, però també per a no enfonsar-se. El piano és la seva taula de nàufrag, la seva única manera de continuar respirant en un món que l'ha desgastat. I la derrota i la mel! Aquesta barreja tan humana, d'amargor i tendresa, de fracàs i bellesa, és brutal!

Com un flaix, va interrompre un nou record, dels concerts del meu gran admirat Mike Oldfield, del seu tema The Bell, quan diu "GRAN PIANO", aquesta aparaula va ser la màgica contrasenya per conèixer el meu estimat amic Miquel Àngel.

L'havia conegut el dia que jo estava fent el trasllat al nou pis, me'l vaig trobar pujant per les escales i saludant-nos alegrament, em va explicar el dia que ell va tenir pujar el seu gran piano de cola fins a l'àtic on vivia. En aquell precís instant en va sortir la màgica paraula i amb un gran somriure de complicitat, em va convidar a pujar veure'l i com si ens coneguéssim de tota la vida i sense pensar-ho dues vegades , vaig acceptar la invitació deixant les caixes de la mudança per més tard.  Allà hi era, solemne i elegant, al mig del menjador. En Miguel, com si fos un ritual, va obrir la tapa superior i, assegut a la banqueta, va fer sonar unes notes del OMADAW, quin regalàs, quina benvinguda i quina màgia!, així el vaig conèixer.


Seguin iluminat els recons de la ment, recordo una nit la mama em va portar a veure un concert d'en Tete Montoliu, crec va ser a sala Stylo de Santa coloma, jo era joveneta, i allà totes dues assegudes a primera fila ens vam quedar fascinades. No podia deixar de pensar en la grandiositat de l'ésser humà, amb l'harmonia i complicitat d'aquell home tocant aquell piano, quina lliçó de vida i de superació humana. En sortir del concert, totes dues vam poder reflexionar la idea, que la música era un territori que no necessitava ulls, sinó escolta, intuïció i ànima, que, la sensibilitat pot ser més poderosa que la visió, i la disciplina podia convertir una limitació, en una forma única de veure, en definitiva, la música era clarament un llenguatge que ens il·lumina fins i tot en la foscor.






 


2 de abril de 2026

N'HE FET UN KINTSUGI MENTAL


Una mica cansada d'analitzar i reflexionar-ho tot, de moment el cervell no em para, vaig a mil, no puc evitar-ho.


Davant d’aquesta finestra trencada, sento una mena de calma estranya.

Se'm presenta una ruïna on la vida encara respira.

La paret cau, la fusta es podreix, la pintura s’esborra…
però la llum de la vida continua tossuda, 
fidel, sempre circumdant, mai abandona, sempre torna.


A vegades em fa por mirar les meves pròpies esquerdes...
Aquesta finestra em diu que no hi ha res de dolent en reconèixer que una part de mi, com de la vida, és ruïna i renaixement alhora.

Potser la veritable força és aquesta, la d'aprendre a conviure amb el que s’ha trencat, sense sentir vergonya per mostrar-ho.


I tot plegat sembla que avui estic amb ment...Molt Wabi Sabi, i molt Kokoro.

                                      

Per un camí de Lleida


kintsugi, la sanació emocional només és possible quan ens donem l'oportunitat d'acceptar i sentir els trencaments interns, donant-li espai a la tristesa, l'angoixa i la ràbia.

El kintsugi és una tècnica centenària japonesa que consisteix a reparar peces de ceràmica trencades. No obstant això, també representa una filosofia de vida que defensa la idea que no te cap sentit ignorar les ferides o dissimular-les. Al contrari, es revaloritza la bellesa de les cicatrius, afirmant que els trencaments formen part de l'objecte, el fan únic i defineixen la seva identitat.


LA LLUM ENTRA SENSE PERMIS...

 

Avui no estic només llegint un llibre, estic deixant que em parli, passejo per les seves pàgines, deixo que les paraules m’acompanyin, que el silenci m’abraci una mica... Em deixo tocar per tot plegat, sense cap pressa.

Dintre d'aquest silenci deixo que les paraules em caiguin a dins, que remoguin el que normalment deixo quiet. 


Fora, la vida continua fent soroll, gent que corre, que parla nerviosa, gent que fa veure que tot està bé i ho té tot clar amb una vida meravellosa. Jo, en canvi, necesito parar, respirar per recordar-me que encara hi soc, que no m’he perdut del tot.

Les cadires buides son per a persones i moments que encara no han arribat, per a converses que potser un dia tindré, son també per a donar lloc a parts de mi que encara no conec.

La solitud que trio es per tornar a mi, és triar-me i mirar-me sense pressa, sense haver de demostrar res. És un lloc on puc ser honest, encara que em faci una mica de vertigen.

En aquests moments m’adono que no necessito respostes immediates, que potser la vida és això... aprendre a viure dins de les preguntes, sense voler tancar-les.


Era com si fes anys que m'esperava, i va ser un regal de la vida


12 de marzo de 2026

Merescut homenatge a la primera associació de dones a Santa Coloma De Gramenet.


El dimarts dia 10 de març la sala es va omplir, i entre emocions i mirades de complicitat vam escoltar la importància de recordar els fets viscuts de tantes dones que moltes hi eren a la sala, dones que sempre han estat al peu del canó, al capdavant de les lluites feministes de la nostra ciutat.


Amb les càmeres de fotos ja preparades, i sense deixar de pensar en l'importacia del merescut reconeixement que s'esdevindria en poques hores al Museu Torre Balldovina, vam abraçar a la vegada el bonic record de les dones que ja no hi son entre nosaltres i que varen formar part d'aquell important grup de dones en aquells moments.

El grup de dones de Singuerlín, la primera associació de dones de la nostra ciutat, totes juntes amb saviesa i valentia van haver de posar molta força, energia i creativitat per a conquistar el que per si ja és donat per naturalesa, res tan bàsic com poder decidir sobre la seva pròpia vida,i sense haver de demanar permís per a poder fer i poder ser.

És d'admirar la disposició i entusiasme de cadascuna aportant el que podia, la bona organització fonamental per a anar saltant aquestes situacions difícils que s'anaven trobant, obstacles i prohibicions, sobretot amb els forts costums arrelats i creences imposades per la societat. 

Es van mobilitzar per conscienciar a totes les dones possibles, fer-les entendre i reconèixer la precarietat que vivien  tan sols pel fet de ser dones, ja tocava que el món les escoltes i les respectes. Dones valentes que van trencar els murs solguts i alts per obrir-se pas a una vida més digna per elles mateixes, per les seves filles, germanes, àvies i netes, en un conjunt fer una societat més avançada.

Crec que hauria de ser un deure per a tots i totes escoltar-les, i no oblidar mai el camí que ens van obrir amb la dificultat i a vegades el perill que representava tota aquella lluita que van començar, una conquesta d'uns drets en un moment llavors molt repressius que patia el país, no va ser gens fàcil, pero el treballar juntes i el suport indispensable que es donaven entre elles va ser clau per avançar.

Van aconseguir coses grandioses, els hi hem d'estar agraïdes sempre per deixar-nos el camí menys costerut, és per això que fa falta recordar-ho una vegada i una altra amb la xarxa de memòria històrica, que no caigui en l'oblit sense més ni més, no es pot badar, que no ens deixem esborrar el camí caminat per no tornar mai a les cavernes.
Senzillament, dir-les, un milió de gràcies, infinites gràcies a totes elles.


Agraïments al museu Torre Balldovina, a la MEMÒRIA EN XARXA a la Magda Clavell Miejimolle directora del museu, a l'alcaldessa Mireia Gonzalez Saéz  l'Ajuntament santa coloma de gramenet, La Generalitat de Catalunya, i  a L'Alícia Ruzafa Caro, la companya estimada per totes que va parlar en representació de totes les dones.


Us deixo unes fotografies d'aquest dia, i també al final un enllaç amb una mica d'info d'interès sobre el trevall que es fa al projecte MEMÒRIA EN XARXA. 































































Sempre presents 


















































Memòria en Xarxa és un projecte expositiu creat en 2019 per la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona. El seu objectiu és recuperar i difondre la memòria històrica del període 1931-1980 i promoure el treball conjunt entre museus per a explicar fets importants de la història recent.

L'edició de 2026 està dedicada als primers anys de la democràcia a Espanya (1976-1978), després de la mort de Franco. Participen 24 museus i l'exposició es realitza entre març i desembre de 2026, tant de manera presencial com virtual.