N'HE FET UN KINTSUGI MENTAL

Estic una mica cansada d'analitzar i reflexionar-ho tot, de moment el cervell no em para, no puc evitar-ho.

Davant d’aquesta finestra trencada, sento una mena de calma estranya.Com si la ruïna no fos només un final, sinó un lloc on la vida encara respira.

La paret cau, la fusta es podreix, la pintura s’esborra…
però la llum continua entrant igual, tossuda, fidel, com si digués:
“Encara hi ha alguna cosa aquí.”

I potser és això el que em commou:
que fins i tot allò que sembla abandonat conserva una mena de dignitat silenciosa.
Una finestra oberta enmig del que ja no és,
un record que no s’ha rendit del tot.

Miro a través del buit i veig el paisatge,
la vida que segueix, la natura que no pregunta si pot tornar.
Simplement entra, ocupa, cura, transforma.
I penso que potser jo també tinc parts així:
espais que vaig donar per perduts,
racons que vaig deixar caure,
i que, malgrat tot, encara deixen passar aire nou.

A vegades em fa por mirar les meves pròpies esquerdes,
però aquesta finestra em recorda que no cal tapar-les totes.
Que per aquí també entra la llum,
i que no hi ha res de dolent en reconèixer que una part de mi
és ruïna i renaixement alhora.

Potser la veritable força és aquesta:
aprendre a conviure amb el que s’ha trencat,
sense pressa per arreglar-ho,
sense vergonya per mostrar-ho.

Perquè fins i tot en la paret més gastada,
si hi ha una finestra oberta,
la vida sempre troba el camí per tornar a entrar.

I tot plegat sembla que avui estic amb ment total de filo Japonesa...

Molt Wabi Sabi, i molt Kokoro.

                                      

LA LLUM ENTRA SENSE PERMIS...

 

La llum entra sense demanar permís, com sempre, i el temps avança encara que jo no hi estigui del tot. Avui no estic només llegint un llibre, estic deixant que em parli, passejo per les seves pàgines, deixo que les paraules m’acompanyin, que el silenci m’abraci una mica... Em deixo tocar per tot plegat, sense cap pressa.

No busco entendre-ho tot, només deixo dintre d'aquest silenci que les paraules em caiguin a dins, que remoguin el que normalment deixo quiet. Hi ha silencis que pesen, però aquest… Déu meu, aquest m’acompanya.

Fora, la vida continua fent soroll, gent que corre, que parla nerviosa, gent que fa veure que tot està bé i ho té tot clar amb una vida meravellosa. Jo, en canvi, necessitava parar, respirar per recordar-me que encara hi soc, que no m’he perdut del tot.

Les cadires buides no em fan mal, al contrari em fan espai. Em recorden que hi ha lloc per a coses que no han arribat, per a converses que potser un dia tindré, per a donar lloc a parts de mi que encara no conec.

La solitud que trio pot semblar que estic fugint, però no és ben bé cert, és tornar a mi, és triar-me i mirar-me sense pressa, sense excuses, sense haver de demostrar res. És un lloc on puc ser honesta, encara que em faci una mica de vertigen.

És en aquests moments que m’adono que no necessito respostes immediates, que potser la vida és això... aprendre a viure dins de les preguntes, sense voler tancar-les. Deixar que la llum canviï, i canviar amb ella. Acceptar que jo també soc un procés, no un resultat.

Les dues forces que existeixen en tota vida.

Hi ha dues forces que ens acompanyen sempre, com si fossin dues mans que ens sostenen: la quietud i el moviment. Tots vivim entre aquests dos llocs. Hi ha dies en què necessito parar, respirar, mirar el món amb calma. I n’hi ha d’altres en què sento que he d’avançar, buscar, acostar-me a alguna cosa nova que encara no sé com serà.

Quan veig dos ocells trobant-se en l’aire, penso en aquest instant tan bonic en què el que sóc ara es troba amb el que estic buscant. És un moment petit, però diu molt. És com si la vida em xiuxiuegés que tot té el seu temps.

I llavors entenc una cosa senzilla però profunda: potser la llibertat és això, saber quan quedar-me quieta i quan fer un pas endavant. Saber escoltar-me amb tendresa, sense pressa, sense exigències.

Potser la vida és aprendre a ballar entre aquestes dues forces, amb suavitat, amb confiança, amb el cor obert.