Avui no estic només llegint un llibre, estic deixant que em parli, passejo per les seves pàgines, deixo que les paraules m’acompanyin, que el silenci m’abraci una mica... Em deixo tocar per tot plegat, sense cap pressa.
Dintre d'aquest silenci deixo que les paraules em caiguin a dins, que remoguin el que normalment deixo quiet.
Fora, la vida continua fent soroll, gent que corre, que parla nerviosa, gent que fa veure que tot està bé i ho té tot clar amb una vida meravellosa. Jo, en canvi, necesito parar, respirar per recordar-me que encara hi soc, que no m’he perdut del tot.
Les cadires buides son per a persones i moments que encara no han arribat, per a converses que potser un dia tindré, son també per a donar lloc a parts de mi que encara no conec.
La solitud que trio es per tornar a mi, és triar-me i mirar-me sense pressa, sense haver de demostrar res. És un lloc on puc ser honest, encara que em faci una mica de vertigen.
En aquests moments m’adono que no necessito respostes immediates, que potser la vida és això... aprendre a viure dins de les preguntes, sense voler tancar-les.
 |
| Era com si fes anys que m'esperava, i va ser un regal de la vida |
No hay comentarios:
Publicar un comentario