La llum entra sense demanar permís, com sempre, i el temps avança encara que jo no hi estigui del tot. Avui no estic només llegint un llibre, estic deixant que em parli, passejo per les seves pàgines, deixo que les paraules m’acompanyin, que el silenci m’abraci una mica... Em deixo tocar per tot plegat, sense cap pressa.
No busco entendre-ho tot, només deixo dintre d'aquest silenci que les paraules em caiguin a dins, que remoguin el que normalment deixo quiet. Hi ha silencis que pesen, però aquest… Déu meu, aquest m’acompanya.
Fora, la vida continua fent soroll, gent que corre, que parla nerviosa, gent que fa veure que tot està bé i ho té tot clar amb una vida meravellosa. Jo, en canvi, necessitava parar, respirar per recordar-me que encara hi soc, que no m’he perdut del tot.
Les cadires buides no em fan mal, al contrari em fan espai. Em recorden que hi ha lloc per a coses que no han arribat, per a converses que potser un dia tindré, per a donar lloc a parts de mi que encara no conec.
La solitud que trio pot semblar que estic fugint, però no és ben bé cert, és tornar a mi, és triar-me i mirar-me sense pressa, sense excuses, sense haver de demostrar res. És un lloc on puc ser honesta, encara que em faci una mica de vertigen.
És en aquests moments que m’adono que no necessito respostes immediates, que potser la vida és això... aprendre a viure dins de les preguntes, sense voler tancar-les. Deixar que la llum canviï, i canviar amb ella. Acceptar que jo també soc un procés, no un resultat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario