N'HE FET UN KINTSUGI MENTAL

Estic una mica cansada d'analitzar i reflexionar-ho tot, de moment el cervell no em para, no puc evitar-ho.

Davant d’aquesta finestra trencada, sento una mena de calma estranya.Com si la ruïna no fos només un final, sinó un lloc on la vida encara respira.

La paret cau, la fusta es podreix, la pintura s’esborra…
però la llum continua entrant igual, tossuda, fidel, com si digués:
“Encara hi ha alguna cosa aquí.”

I potser és això el que em commou:
que fins i tot allò que sembla abandonat conserva una mena de dignitat silenciosa.
Una finestra oberta enmig del que ja no és,
un record que no s’ha rendit del tot.

Miro a través del buit i veig el paisatge,
la vida que segueix, la natura que no pregunta si pot tornar.
Simplement entra, ocupa, cura, transforma.
I penso que potser jo també tinc parts així:
espais que vaig donar per perduts,
racons que vaig deixar caure,
i que, malgrat tot, encara deixen passar aire nou.

A vegades em fa por mirar les meves pròpies esquerdes,
però aquesta finestra em recorda que no cal tapar-les totes.
Que per aquí també entra la llum,
i que no hi ha res de dolent en reconèixer que una part de mi
és ruïna i renaixement alhora.

Potser la veritable força és aquesta:
aprendre a conviure amb el que s’ha trencat,
sense pressa per arreglar-ho,
sense vergonya per mostrar-ho.

Perquè fins i tot en la paret més gastada,
si hi ha una finestra oberta,
la vida sempre troba el camí per tornar a entrar.

I tot plegat sembla que avui estic amb ment total de filo Japonesa...

Molt Wabi Sabi, i molt Kokoro.