Sé que estàs darrere meu.
No et veig, però sento la teva respiració com m'acaricia el coll com un alè que encara no s'atreveix .
La meva pell s'obre una mica, només perquè puguis entrar sense tocar-me.
I és en aquest espai mínim, en aquest gairebé‑frec, que el meu cos vol reconèixet.
No necessito les teves mans, m'és suficient la teva proximitat, aquesta calor on no arribem a tocar-nos, però encén les nostres columnes, vèrtebra a vèrtebra.
 |
| Camins |
