I AL FINAL UN GRILL DE MANDARINA

PETITA GRAFIA DE L'INSTANT 

L o u r d e s · P u j o l s

 L o u r d e s · P  u j o l s 

A mesura que s’acostava el moment culminant, la llum va començar a canviar. Era una llum estranyíssima i difícil d’explicar. Tot continuava sent el mateix, però semblava il·luminat des d’un altre lloc, ens miràvem els uns als altres com si ens trobéssim dins d’una pel·lícula de ciència-ficció.

Quan la Lluna va cobrir prop del 99% del Sol, se’m va posar la pell de gallina. La muntanya va quedar embolcallada per aquella foscor  i tots vam contemplar el cel amb una barreja emoció saben que era un moment preciós de la natura, em costa posar paraules a la grandiositat de l'univers tan fascinat i complex a la vegada, i en silenci vaig plorar per dins, aquella manera que tots ja sabeu.

Vam aplaudir plegats quan l’eclipsi va arribar al punt màxim, com si aquella bellesa necessités una resposta humana. Va ser un aplaudiment al Sol, a la Lluna i potser també a nosaltres mateixos per agafar compromis devant aquell espectacle  en  deixar d'autodestruir-nos com a espècie que forma part d'aquest univers, deixar de castigar a la mateixa natura que ens envolta, potser no és massa tard, mai no és tard, com diu aquella  canço.

I el cel encara ens reservava un últim regal.

Quan el Sol va descendir prou, vaig poder retirar el filtre de la càmera. Aleshores va aparèixer davant nostre una posta de sol com no l’havia vist mai cap. El Sol eclipsat d’un taronja intens, brillant i gairebé metal·litzat semblava un grill de mandarina.

La Lluna i el Sol descendien junts, fins a amagar-se lentament darrere les muntanyes fent partícip de tan incommensurable bellesa, el majestuós massís de Montserrat.

L o u r d e s · P u j o l s 

     L o u r d e s · P u j o l s