CLEMENTINA ARDERIU I VOLTAS

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona 6 de juliol de 1889-17 de febrer de 1976) va ser una poeta  catalana. Influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L'esperança encara (1969), entre d'altres^.

Era filla d'una família d'argenters pel costat patern i d'origen rural pel matern. Alhora que estudiava idiomes, música i piano, aprengué l'ofici familiar. Gran afeccionada a la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans.

Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura. Clementina va publicar el primer poema el 1911 i el 1912 guanyà la flor natural als jocs florals de l'Agrupació Excursionista Déu i Pàtria. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, que amb dos altres joves, Josep Maria de Sagarra i Lluís Valeri, començà a freqüentar la botiga Arderiu del carrer Avinyó.
Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l'Escola de Bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins al 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba-Arderiu van emprendre el camí cap a l'exili en el mateix cotxe on anava Pous i Pagès. Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l'exili a l'interior i tornaren a Catalunya el 1943. Des de llavors, el seu pis del carrer República Argentina va esdevenir un dels llocs on s'aplegava la resistència cultural al règim.

Nou anys després, Clementina publicà Poesies completes (1952). El 1955 el matrimoni va viatjar de nou a l'Alemanya Federal i Gran Bretanya. Aquests viatges inspiren els poemes d'És a dir (1959), llibre al qual li foren atorgats dos premis: el Premi Óssa Menor (1958) i el Lletra d'Or (1960).

Participà amb Riba als congressos poètics de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954); també intervingué en les Conversaciones Poéticas de Formentor el 1959. Però aquell any esdevé la mort del poeta i Clementina es va retirar de tota activitat pública.
El seu últim poemari, L'esperança encara, va aparèixer el 1969, i el 1973 l'edició de l'Obra poètica. Encara el 1985 Maria Mercè Marçal va editar el volum antòlogic Contraclaror, precedit d'un estudi complet sobre la seva obra.

Clementina va morir el 17 de febrer de 1976. Va deixar un llegat en el qual «vida i poesia conflueixen en un mateix acte de creació» (Molas, 1969), en què es fa visible la problemàtica d'una dona encarada «a l'arquetip femení socialment imposat» i «a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els límits que aquest mateix arquetip defineix» (Marçal, 1989), i en definitiva el testimoni de l'aventura de ser poeta i dona alhora, una dona «feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure» (Roig, 1972.

Fotografia:Lourdes Pujols

 EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

(Del llibre Cançons i elegies)