AQUELLA MIRADA

... pero la tristeza me atrapó, esa tristeza en sus ojos,

 realmente no podían salir, no era un gato con su gatera. 

Fotografía, Lourdes Pujols

LA GARGOUILLE (Quimeras)

Se asoman desafiantes en las cornisas de las grandes catedrales góticas. Monstruos infernales, imágenes grotescas, muecas burlonas o animales dantescos. Cualquier representación es buena si consigue su objetivo: custodiar el recinto sagrado de los embates del Maligno. Son las defensoras pétreas, depositarias del encargo divino...
Son las gárgolas. 

Mar Bueno Rey

Fotografía, Lourdes Pujols

ALEJANDRA PIZARNIK- Árbol de Diana

Flora Alejandra Pizarnik (Avellaneda, 29 Abril de 1936-Buenos Aires 25 de septiembre de 1972).

Prólogo

Árbol de Diana de Alejandra Pizarnik. (Quím.): cristalización verbal por amalgama de insomnio pasional y lucidez meridiana en una disolución de realidad sometida a las más altas temperaturas. El producto no contiene una sola partícula de mentira. (Bot.): el árbol de Diana es transparente y no da sombra. Tiene luz propia, centelleante y breve. Nace en las tierras resecas de América. La hostilidad del clima, la inclemencia de los discursos y la gritería, la opacidad general de las especies pensantes, sus vecinas, por un fenómeno de compensación bien conocido, estimulan las propiedades luminosas de esta planta. No tiene raíces; el tallo es un cono de luz ligeramente obsesiva; las hojas son pequeñas, cubiertas por cuatro o cinco líneas de escritura fosforescente, pecíolo elegante y agresivo, márgenes dentadas; las flores son diáfanas, separadas las femeninas de las masculinas, las primeras axilares, casi sonámbulas y solitarias, las segundas en espigas, espoletas y, más raras veces, púas. (Mit. y Etnogr.): los antiguos creían que el arco de la diosa era una rama desgajada del árbol de Diana. La cicatriz del tronco era considerada como el sexo (femenino) del cosmos. Quizá se trata de una higuera mítica (la savia de las ramas tiernas es lechosa, lunar). El mito alude posiblemente a un sacrificio por desmembración: un adolescente (¿hombre o mujer?) era descuartizado cada luna nueva, para estimular la reproducción de las imágenes en la boca de la profetisa (arquetipo de la unión de los mundos inferiores y superiores). El árbol de Diana es uno de los atributos masculinos de la deidad femenina. Algunos ven en esto una confirmación suplementaria del origen hermafrodita de la materia gris y, acaso, de todas las materias; otros deducen que es un caso de expropiación de la sustancia masculina solar: el rito sería sólo una ceremonia de mutilación mágica del rayo primordial. En el estado actual de nuestros conocimientos es imposible decidirse por cualquiera de estas dos hipótesis. Señalemos, sin embargo, que los participantes comían después carbones incandescentes, costumbre que perdura hasta nuestros días. (Blas.): escudo de armas parlantes. (Fís.): durante mucho tiempo se negó la realidad física del árbol de Diana. En efecto, debido a su extraordinaria transparencia, pocos pueden verlo. Soledad, concentración y un afinamiento general de la sensibilidad son requisitos indispensables para la visión. Algunas personas, con reputación de inteligencia, se quejan de que, a pesar de su preparación, no ven nada . Para disipar su error, basta recordar que el árbol de Diana no es un cuerpo que se pueda ver: es un objeto (animado) que nos deja ver más allá, un instrumento natural de visión. Por lo demás, una pequeña prueba de crítica experimental desvanecerá, efectiva y definitivamente , los prejuicios de la ilustración contemporánea: colocado frente al sol, el árbol de Diana refleja sus rayos y los reúne en un foco central llamado poema, que produce un calor luminoso capaz de quemar, fundir y hasta volatilizar a los incrédulos. Se recomienda esta prueba a los críticos literarios de nuestra lengua.

OCTAVIO PAZ
París, abril de 1962

Árbol de Diana

1

He dado el salto de mí al alba.
He dejado mi cuerpo junto a la luz
y he cantado la tristeza de lo que nace

2

Éstas son las versiones que nos propone:
un agujero, una pared que tiembla…

3

sólo la sed
el silencio
ningún encuentro
cuídate de mí amor mío
cuídate de la silenciosa en el desierto
de la viajera con el vaso vacío
y de la sombra de su sombra

4

AHORA BIEN:
Quién dejará de hundir su mano en busca del tributo para la pequeña
olvidada. El frío pagará. Pagará el viento. La lluvia pagará. Pagará el
trueno.

A Aurora y Julio Cortázar

5

por un minuto de vida breve
única de ojos abiertos
por un minuto de ver
en el cerebro flores pequeñas
danzando como palabras en la boca de un mudo

6

ella se desnuda en el paraíso
de su memoria
ella desconoce el feroz destino
de sus visiones
ella tiene miedo de no saber nombrar
lo que no existe

7

Salta con la camisa en llamas
de estrella a estrella.
de sombra en sombra.
Muere de muerte lejana
la que ama al viento.

8

Memoria iluminada, galería donde vaga la sombra de lo que espero.
No es verdad que vendrá. No es verdad que no vendrá.

9

Estos huesos brillando en la noche,
estas palabras como piedras preciosas
en la garganta viva de un pájaro petrificado,
este verde muy amado,
este lila caliente,
este corazón sólo misterioso.

10

un viento débil
lleno de rostros doblados
que recorto en forma de objetos que amar

11

ahora
en esta hora inocente
yo y la que fui nos sentamos
en el umbral de mi mirada

12

no más las dulces metamorfosis de una niña de seda
sonámbula ahora en la cornisa de niebla
su despertar de mano respirando
de flor que se abre al viento

13

explicar con palabras de este mundo
que partió de mí un barco llevándome

14

El poema que no digo,
el que no merezco.
Miedo de ser dos
camino del espejo:
alguien en mí dormido
me come y me bebe.

15

Extraño desacostumbrarme
de la hora en que nací.
Extraño no ejercer más
oficio de recién llegada.

16

has construido tu casa
has emplumado tus pájaros
has golpeado al viento
con tus propios huesos
has terminado sola
lo que nadie comenzó

17

Días en que una palabra lejana se apodera de mí. Voy por esos días sonámbula y transparente. La hermosa autómata se canta, se encanta, se cuenta casos y cosas: nido de hilos rígidos donde me danzo y me lloro en mis numerosos funerales. (Ella es su espejo incendiado, su espera en hogueras frías, su elemento místico, su fornicación de nombres creciendo solos en la noche pálida.)

18

como un poema enterado
del silencio de las cosas
hablas para no verme

19

cuando vea los ojos
que tengo en los míos tatuados

20

dice que no sabe del miedo de la muerte del amor
dice que tiene miedo de la muerte del amor
dice que el amor es muerte es miedo
dice que la muerte es miedo es amor
dice que no sabe

A Laure Bataillon

21

he nacido tanto
y doblemente sufrido
en la memoria de aquí y de allá

22

en la noche
un espejo para la pequeña muerta
un espejo de cenizas

23

una mirada desde la alcantarilla
puede ser una visión del mundo
la rebelión consiste en mirar una rosa
hasta pulverizarse los ojos

24

(un dibujo de Wols)
estos hilos aprisionan a las sombras
y las obligan a rendir cuentas del silencio
estos hilos unen la mirada al sollozo

25

(exposición Goya)
un agujero en la noche
súbitamente invadido por un ángel

26

(un dibujo de Klee)
cuando el palacio de la noche
encienda su hermosura
pulsaremos los espejos
hasta que nuestros rostros canten como ídolos

27

un golpe del alba en las flores
me abandona ebria de nada y de luz lila
ebria de inmovilidad y de certeza

28

te alejas de los nombres
que hilan el silencio de las cosas

29

Aquí vivimos con una mano en la garganta. Que nada es posible ya lo sabían los que inventaban lluvias y tejían palabras con el tormento de la ausencia. Por eso en sus plegarias había un sonido de manos enamoradas de la niebla.

A André Pieyre de Mandiargues

30

en el invierno fabuloso
la endecha de las alas en la lluvia
en la memoria del agua dedos de niebla

31

Es un cerrar los ojos y jurar no abrirlos. En tanto afuera se alimenten de relojes y de flores nacidas de la astucia. Pero con los ojos cerrados y un sufrimiento en verdad demasiado grande pulsamos los espejos hasta que las palabras olvidadas suenan mágicamente.

32

Zona de plagas donde la dormida come
lentamente
su corazón de medianoche.

33

alguna vez
alguna vez tal vez
me iré sin quedarme
me iré como quien se va

A Ester Singer

34

la pequeña viajera
moría explicando su muerte
sabios animales nostálgicos
visitaban su cuerpo caliente

35

Vida, mi vida, déjate caer, déjate doler, mi vida, déjate enlazar de fuego, de silencio ingenuo, de piedras verdes en la casa de la noche, déjate caer y doler, mi vida.

36

en la jaula del tiempo
la dormida mira sus ojos solos
el viento le trae
la tenue respuesta de las hojas

A Alain Glass

37

más allá de cualquier zona prohibida
hay un espejo para nuestra triste transparencia

38

Este canto arrepentido, vigía detrás de mis poemas:
Este canto me desmiente, me amordaza.

MONTSERRAT ROIG L'agulla daurada (fragment)

Fotografía,Lourdes Pujols

"Aquell hivern, la neu arribà d'hora a Leningrad. Els primers borrallons van caure el 14 d'octubre de 1941 i el 31 ja hi havia un gruix de deu centímetres. Els ciutadans per primera vegada no s'alegraven en veure el gebre a la matinada. A finals de setembre s'havien exhaurit el carbó i el petroli dels magatzems. En algunes zones, la temperatura arribà a quaranta graus sota zero. 

Grups de nois i noies van marxar als boscos del voltant per tallar la llenya dels arbres. Amb les mans enterques i els rostres congelats, s'enfrontaven al nevàs, al fred urent i a les bombes dels alemanys. Encara avui els cossos de molts d'ells jeuen enterrats en aquells boscos. Però no talaren ni un sol arbre dels parcs i jardins que creixen des que es fundà Leningrad. 
I començà un fet dolorós: la crema de llibres. La biblioteca -a casa hi havia molts llibres- serví per a escalfar-nos. La selecció va ser molt dura. Triàvem i tornàvem a triar. Primer vam llençar les revistes alemanyes a l'estufa. Després, velles revistes franceses de la Illustration, i, en acabat, les enciclopèdies. Més tard, els mobles. Però no ens atrevíem a llençar els llibres de literatura i, encara menys, els clàssics. 

La mare, per guarir-me de la tristesa, m'ensenyà francès. Les lectures em van salvar. Tot el dia m'estava sola amb els llibres i ara sé que la tradició culta és resistir. Jo tenia por de baixar al soterrani quan bombardejaven i m'arrapava a un llibre mentre sentia els espetecs i xiulets damunt meu. L'Alexandra Koss tenia vuit anys quan, un dia, la mare li va fer un regal. Entre la paperaza que havien salvat del foc hi havia un vell llibre, relligat de pell i amb il·lustracions al carbó. Era un Quixot en francès, una versió íntegra que havien llegit els avis i els besavis. El va llegir i va començar a entendre les darreres raons de la resistència al bloqueig. Les aventures del cavaller de la Manxa es convertiren en la seva mitologia infantil. Tots els soldats que anaven i venien del front eren esprimatxats i valents, austers i estirats, d'una moralitat absoluta, despullada de tota convenció. Com pushkin, com Malaiovski, com Dostoievski, l'Alexandra trobava en el Quixot les raons d'un món irracional i absurd, les claus per a entendre què significa un setge en una ciutat moderna. 

Tots els soldats eren el Quixot. No hi podia haver capaltre model literari que es vinculés tan estretament amb la realitat russa. Puixkin havia dit que Brutus o Pèricles, transportats a Rússia, es convertirien''' en simples fatxendes. Però el Quixot, no. Al Quixot s'encaraven el món ideal i el món real, de la mateixa manera que dins la nena Alexandra convivien el món de les bombes que mataven i el món de l'hipopòtam [imaginari] que regalava pomes. Don Quixot era, segons la famosa frase de Coleridge, «la personificació de la raó i del sentit moral despullats de tot judici i comprensió». I és així com la seva mare salvà l'Alexandra de morir de tristesa. "

CLEMENTINA ARDERIU I VOLTAS

Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona 6 de juliol de 1889-17 de febrer de 1976) va ser una poeta  catalana. Influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner i Joan Maragall, autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i ara (1946), que va guanyar el premi Joaquim Folguera, És a dir (1959) i L'esperança encara (1969), entre d'altres^.

Era filla d'una família d'argenters pel costat patern i d'origen rural pel matern. Alhora que estudiava idiomes, música i piano, aprengué l'ofici familiar. Gran afeccionada a la lectura, llegia des dels clàssics fins als contemporanis francesos, anglesos, italians, castellans i, naturalment, catalans.

Casada el 1916 amb Carles Riba, la relació amb el poeta va impulsar definitivament la seva dedicació a la literatura. Clementina va publicar el primer poema el 1911 i el 1912 guanyà la flor natural als jocs florals de l'Agrupació Excursionista Déu i Pàtria. Va ser en aquesta ocasió que va conèixer Carles Riba, que amb dos altres joves, Josep Maria de Sagarra i Lluís Valeri, començà a freqüentar la botiga Arderiu del carrer Avinyó.
Durant la guerra, per fidelitat als seus ideals i a les persones de l'Escola de Bibliotecàries que depenien de Riba, el matrimoni no va voler marxar de Barcelona. El 1938 Clementina obtingué el Premi Folguera per Sempre i ara, que no es publicaria fins al 1946. Quatre dies abans que la ciutat fos ocupada pels nacionals, els Riba-Arderiu van emprendre el camí cap a l'exili en el mateix cotxe on anava Pous i Pagès. Visqueren quatre anys a França, però, finalment, decidiren viure l'exili a l'interior i tornaren a Catalunya el 1943. Des de llavors, el seu pis del carrer República Argentina va esdevenir un dels llocs on s'aplegava la resistència cultural al règim.

Nou anys després, Clementina publicà Poesies completes (1952). El 1955 el matrimoni va viatjar de nou a l'Alemanya Federal i Gran Bretanya. Aquests viatges inspiren els poemes d'És a dir (1959), llibre al qual li foren atorgats dos premis: el Premi Óssa Menor (1958) i el Lletra d'Or (1960).

Participà amb Riba als congressos poètics de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954); també intervingué en les Conversaciones Poéticas de Formentor el 1959. Però aquell any esdevé la mort del poeta i Clementina es va retirar de tota activitat pública.
El seu últim poemari, L'esperança encara, va aparèixer el 1969, i el 1973 l'edició de l'Obra poètica. Encara el 1985 Maria Mercè Marçal va editar el volum antòlogic Contraclaror, precedit d'un estudi complet sobre la seva obra.

Clementina va morir el 17 de febrer de 1976. Va deixar un llegat en el qual «vida i poesia conflueixen en un mateix acte de creació» (Molas, 1969), en què es fa visible la problemàtica d'una dona encarada «a l'arquetip femení socialment imposat» i «a un desig de llibertat, de bastir una identitat pròpia, de trencar els límits que aquest mateix arquetip defineix» (Marçal, 1989), i en definitiva el testimoni de l'aventura de ser poeta i dona alhora, una dona «feta amb la suavitat de la porcellana i el tremp del roure» (Roig, 1972.

Fotografia:Lourdes Pujols

 EL NOM

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

(Del llibre Cançons i elegies)

KOSHKA

 

Los animales fueron imperfectos, largos de cola, tristes de cabeza.
Poco a poco se fueron componiendo, haciéndose paisaje,
adquiriendo lunares, gracia, vuelo. 

El gato, sólo el gato apareció completo y orgulloso:
nació completamente terminado, camina solo y sabe lo que quiere.

El hombre quiere ser pescado y pájaro, la serpiente quisiera tener alas,
el perro es un león desorientado, el ingeniero quiere ser poeta,
la mosca estudia para golondrina, el poeta trata de imitar la mosca,
pero el gato quiere ser sólo gato y todo gato es gato desde bigote a cola,
desde presentimiento a rata viva, desde la noche hasta sus ojos de oro.

No hay unidad como él, no tienen la luna ni la flor
tal contextura: es una sola cosa como el sol o el topacio, 

y la elástica línea en su contorno firme y sutil es como la línea de la proa de una nave.

Sus ojos amarillos
dejaron una sola ranura
para echar las monedas de la noche.

Oh pequeño emperador sin orbe, conquistador sin patria,
mínimo tigre de salón, nupcial sultán del cielo de las tejas eróticas, el viento del amor
en la intemperie reclamas cuando pasas y posas cuatro pies delicados
en el suelo, oliendo, desconfiandode todo lo terrestre, porque todo es inmundo
para el inmaculado pie del gato.

Oh fiera independiente de la casa, arrogante
vestigio de la noche, perezoso, gimnástico y ajeno,
profundísimo gato, policía secreta de las habitaciones, insignia de un
desaparecido terciopelo, seguramente no hay enigma en tu manera,
tal vez no eres misterio, todo el mundo te sabe y perteneces
al habitante menos misterioso, tal vez todos lo creen,
todos se creen dueños, propietarios, tíos
de gatos, compañeros, colegas, discípulos o amigos de su gato.

Yo no.
Yo no suscribo.
Yo no conozco al gato.
Todo lo sé, la vida y su archipiélago, el mar y la ciudad incalculable, la botánica,
el gineceo con sus extravíos, el por y el menos de la matemática,
los embudos volcánicos del mundo, la cáscara irreal del cocodrilo,
la bondad ignorada del bombero, el atavismo azul del sacerdote,
pero no puedo descifrar un gato. Mi razón resbaló en su indiferencia,
sus ojos tienen números de oro.

Pablo Neruda

RAYUELA-Paris

  

¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se inscribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. 

Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo de dentífrico.

“Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos”.

Julio Cortázar

  

EL MAR DE PUSHKIN ERA EL MAR DEL ADIOS

Fotografía:Lulu Pujols

AL MAR 

¡Adiós, libre elemento! Por última vez frente a mí Haces rodar olas azules Y resplandeces con tu belleza orgullosa.

Como el murmullo melancólico de un amigo, Como su llamada en la hora de despedida, Tu triste ruido, tu ruido invocador He oído por última vez.

¡País deseado de mi alma! ¡Con qué frecuencia por tus orillas Paseé, silencioso y brumoso, Atormentado por un pensamiento atesorado!

¡Cómo amaba tus ecos, Sonidos apagados, la voz del abismo Y tu silencio en la hora de la tarde, Y tus impulsos caprichosos!

Vela humilde de los pescadores, Protegida por tu capricho, Se desliza con valor en medio del oleaje: Pero tú te perturbaste, invencible, Y ya se hunde la bandada de naves.

¡No pude dejar para siempre La orilla aburrida, inmóvil, Ni saludarte asombrado Y por tus crestas dirigir Mi poética fuga!

Estabas esperando, llamando… yo estaba encadenado; En vano aspiraba mi alma: Fascinado por una pasión poderosa, Me quedé en tierra…

¿Qué lamentar?¿A dónde, ahora, Dirigiría mi camino descuidado? Una cosa en tu desierto Dejaría impresionada mi alma.

Una roca, la tumba de la fama … Allí se sumergían en gélido sueño Recuerdos grandiosos: Allí se apagaba Napoleón.

Allí descansó entre sufrimientos. Y después de él, como el ruido de la tormenta, Se fue de nosotros otro genio, Otra dueño de nuestros pensamientos.

Desapareció, por la libertad llorado, Dejando al mundo su corona. Muévete, agítate con el mal tiempo: Él fue, oh mar, tu poeta.

Tu imagen se imprimió en él, Fue creado por tu espíritu: Como tú, poderoso, profundo y sombrío, Como tú, siempre indomable.

El mundo quedó vacío … ¿Ahora a dónde Me llevarías, oh, océano? El destino de los hombres es siempre el mismo: Donde hay una gota de bien, están en guardia La civilización o el tirano.

¡Adiós entonces, mar! No olvidaré Tu belleza solemne Y oiré por mucho, mucho tiempo Tu bramido en las horas de la tarde.

A los bosques, a los desiertos silenciosos Llevaré, lleno de ti, Tus rocas, tus bahías, Y el brillo, y la sombra, y el murmullo de las olas.

Pushkin escribió este poema en 1824, exiliado en la finca de su padre en Mijáilovskoe.

ELISABETH EIDENBENZ (MATERNITAT D'ELNA)

La Maternitat d'Elna.
Va ser una institució humanitària dedicada a ajudar dones, sobretot exiliades. Situada en el terme comunal d'Elna, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord), va ser fundada el novembre del 1939 per la suïssa Elisabeth Eidenbenz. Hi van néixer uns 600 nens, fills de refugiades de la Guerra Civil espanyola que estaven internades en els camps propers a Elna. La maternitat d'Elna era també anomenada la maternitat suïssa, ja que era obra d'una fundació humanitària d'aquesta nacionalitat, concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) anomenada Cartell d'Ajuda Suïssa als Nens de la Guerra Civil espanyola. Va deixar de funcionar l'any 1944 quan els nazis la van tancar durant l'ocupació de França.
  
Elisabeth Eidenbenz.
Elisabeth Eidenbenz era una mestra suïssa que va arribar a Madrid amb 24 anys, el 24 d'abril del 1937, com a voluntària de l'Associació d'Ajuda als Nens de la Guerra per ajudar mares i nens durant la Guerra Civil espanyola, formant part d'un enviament d'ajuda humana i material. Quan va caure la república, es va desplaçar amb els refugiats cap al Rosselló, on la majoria van ser internats. Allà es va dedicar a buscar i recollir les embarassades dels camps d'internament francesos. Va gestionar amb les autoritats franceses els permisos necessaris i va negociar els protocols d'actuació del personal de la maternitat als camps. El seu camp d'actuació va ser els camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes.

L'edifici.
Al principi la maternitat es va instal·lar a un edifici de Brullà, que de seguida es va quedar petit.
Després de buscar un emplaçament idoni, Elisabeth Eidenbenz va aconseguir ubicar la maternitat en un palauet de tres pisos semiabandonat als afores d'Elna, a la carretera de Montescot: el castell de Bardou, obra de Viggo Dorph-Petersen, construït el 1900. Restaurar-lo va costar 30.000 francs suïssos, que va aportar l'associació. El primer nen va néixer el 7 de desembre del 1939.
El centre feia servir per als subministraments els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional. En rebien principalment llet condensada i en pols, xocolata, formatge, conseves, farina, sucre i arròs, a part de biberons i medicaments. La resta del material procedia de col·lectes i d'ajuda humanitària. A més, l'escola d'infermeria suïssa hi enviava dos o tres professionals cada sis mesos. Les altres activitats les duien a terme voluntàries i refugiades dels camps. S'atenien, de mitjana, 20 parts mensuals.
Disposava de 50 llits, distribuïts en habitacions de 4 o 8 llits. Les habitacions havien estat batejades amb noms de ciutats o països, com Barcelona, Bilbao, Madrid, París, Suïssa, Polònia i el Marroc. La sala de naixements era una petita habitació blanca amb un llit, una taula, un lavabo i un armari per als estris de la llevadora.
A causa de les dificultats, l'associació es va fusionar amb la Creu Roja el gener del 1942.

VikipèdiA-l'enciclopèdia lliure

 

Maternitat d'Elna
Fotografia: Lourdes Pujols

Entrada a la Maternitat
Fotografia: Lourdes Pujols

Un carrer per la Elisabeth
Fotografia: Lourdes Pujols

Passeig
Fotografia: Lourdes Pujols

Va ser un castell  "El castell de Bardou"
Fotografia: Lourdes Pujols

Mairie d'Elne 1941
Fotografia de la Maternitat d'Elna

ConstruÏ el 1900
Fotografia: Lourdes Pujols

Obra de Viggo Dorph Petersen
Fotografia: Lourdes Pujols

Restaurar-lo va costar 30.000 francs suïssos, que va aportar l'associació
Fotografia: Lourdes Pujols

El primer nen va néixer el 7 de desembre del 1939
Fotografia: Lourdes Pujols

El centre feia servir per als subministraments els corredors sanitaris de la Creu Roja Internacional
Fotografia: Lourdes Pujols

Primera planta
Fotografia: Lourdes Pujols

Vitrall vistas al jardí
Fotografia: Lourdes Pujols

Dona-Vitrall
Fotografia: Lourdes Pujols

Van néixer 597 nens
Fotografia: Lourdes Pujols

Sala Elisabeth
Fotografia: Lourdes Pujols

Nomes amb amor es reconstrueix
Fotografia: Lourdes Pujols

El TOT
Fotografia de la Maternitat d'Elna

fotografia de la maternitat

Victor
Fotografia de la Maternitat d'Elna

És maravellós un bany de sol a la terrassa quand fa calor
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Qui ets?
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Bressol de la humanitat en el cor dels inhumans
Fotografia: lourdes Pujols a la Maternitat d'Elna

Del castell de Bardou fins a la maternitat de suïssa, la història d'un liceu la lluita d'una dona
Fotografia: Lourdes Pujols a la Maternitat d'Elna

La primera cura per ajudar a restaurar la vida
Fotografia: Lourdes Pujols a la Maternitatd 'Elna

Josep tenia 11 mesos i pesava 4,800kg; en haver-se vist obligat a quedar-se al terra als camps
 La seva pell es va fer transparent i coberta per necrosi tisular
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Tallers per participar en la vida cumunitària i preservar un equilibri mental
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Fotografia de la Maternitat d'Elna

597 nens de nacionalitats diferents van néixer a la maternitat
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Habitacions reservades per a mares que venien del paritori
Fotografia de la  Maternitat d'Elna

Petita sessió d'ulta-violeta per retornar els nens mes febles
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Un passeig al caminador
Fotografia de la Maternitat d'Elna

La Maternitat disposava de 50 llits, distribuïts en habitacions de 4 o 8 llits
Fotografia: Lourdes Pujols

Les habitacions havien estat batejades amb noms de ciutats o països,
com Barcelona, Bilbao, Madrid, París Suïssa, Pòlonia. <Sala de parts Marrucos>-
Fotografia: Lourdes Pujols

La sala de naixements era una petita habitació blanca amb un llit, una taula,
un lavabo i un armari per als estris de la llevadora
Fotografia: Lourdes Pujols

Llevadoras
Fotografia: Lourdes Pujols

S'atenien, de mitjana, 20 parts mensuals
Fotografia: Lourdes Pujols

Llum a Elna
Fotografia: Lourdes Pujols

L'ambulància de la Maternitat
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Gairebé sempre els cotxes de l'ajuda Suïssa arribaven a casa indemnes
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Suport a una mare
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Mare
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Amb la senyora Maria
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Compartint amor i esperança
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Sales comunitàries
Fotografia: Lourdes Pujols

Al sol de desembre
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Mares amb els infants assegudes a baix, a les escales
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Dones amb els infants a la primera maternitat de Brullà
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Aniversari de la maternitat. Compartint tradicions suïsses i espanyoles
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Vitamina D, reforçant els nadons
Fotografia de la Maternitat d'Elna

Silenci
Fotografia: Lourdes Pujols

Exiliada de la platja d'Argelers
Fotografia: Lourdes Pujols

Una finestra a la vida
Fotografia: Lourdes Pujols

Habitació d'Elisabeth
Fotografia: Lourdes Pujols

Un reconeixement 2006
Fotografia: Lourdes Pujols

Reconeixement de Viena 2007
Fotografia: Lourdes Pujols

Carta als drets humams
Fotografia: Lourdes Pujols-Materniat d'Elna

Homenatge a l'Elisabeth
Fotografia: Lourdes Pujols

Escales a la vida
Fotografia:Lourdes Pujols

Colors d'Elna
Fotografia: Lourdes Pujols

La llum és vida i la vida, és llum
Fotografia: Lourdes Pujols

Escales amunt i avall
Fotografia:Lourdes Pujols

Tocant el cel
Fotografia: Lourdes Pujols

Recó de pau
Fotografia: Lourdes Pujols

Gaudint de la llum d'Elna
Fotografia: Lourdes Pujols

LES ÂNIMES LLUITADORES D'ELNA ACARONADES PEL VENT
Fotografia: Lourdes Pujols

Les mares, víctimes innocents de la retirada i de la Segona Guerra Mundial, estaven internades
 als camps d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes
Fotografia: Lourdes Pujols

llibre de visites
Fotografia: Lourdes Pujols

Llavors d'Elna
Fotografia: Lourdes Pujols